Operació Catalunya ‘En aquesta màfia, hi participen magistrats, fiscals i el president espanyol’

Entrevista a un dels periodistes de Público que han destapat els escàndols de les clavegueres de l’estat i l’operació Catalunya

Els periodistes Carlos Enrique Bayo i Patricia López van fer la compareixença més punyent, fins ara, de la comissió d’investigació de l’operació Catalunya al parlament. Fa temps que tots dos revelen al diari Público què s’amaga a les clavegueres de l’estat: les connexions entre fiscals, magistrats, el Ministeri d’Interior, la cúpula policíaca i les grans companyies espanyoles. Fins a l’esclat de l’operació Catalunya, ‘l’escàndol de corrupció política i de màfia d’Interior més gran des dels GAL’, tal com diu Bayo en aquesta entrevista. Hi parlem per telèfon una hora llarga, durant la qual s’exclama unes quantes vegades pel fet que no hagi passat res de res malgrat tot això que explica, i tot allò que ha publicat. ‘Això seria un escàndol mundial en qualsevol altre país europeu!’, diu, indignat. Aquest ‘això’ de què parla, i que fa posar els cabells de punta, és la continuïtat que s’estableix entre l’antiga brigada político-social franquista i els escàndols que veiem ara.

Expliqueu-nos com es va passar del desmantellament de la policia franquista a l’actual claveguera d’Interior.
—Es va dissoldre aquella brigada político-social, però els membres més destacats no van ser ni processats, ni investigats, ni destituïts, ni enviats a l’atur. Van ser recompensats pels seus serveis, que recordem que van ser tortures i detencions il·legals durant la dictadura.

Com els van recompensar, aquells policies franquistes?
—Amb càrrecs amb salaris impressionants, com a directors de seguretat de les companyies més grans d’Espanya: Renfe, Iberia, les elèctriques… I fins i tot d’estrangeres, com és el cas de Billy el Niño, el més conegut de tots, que fou col·locat a la Renault. Tots es coneixien, van continuar reunint-se i coordinant-se i van crear una policia paral·lela que protegia a qui els pagava. Villarejo tenia clients, era el júnior de la brigada político-social.

Surt d‘allà, surt el comissari Villarejo?
—Sí. De fet, ell em va dir a la cara: ‘Jo vaig detenir el teu pare.’ Li vaig respondre que no era veritat, perquè ens van detenir junts, però sí que és cert que després ell el va interrogar a la Direcció General de Seguretat. I en presumeixen. Tota aquesta gent surt d’aquella brigada, i creen una xarxa paral·lela parapolicíaca que protegeix en tots els sentits els multimilionaris que surten del no-res, com a la Rússia de Ieltsin o de Putin; la gent que es fa rica amb totes les privatitzacions, que comencen amb Boyer i continuen amb Aznar, de totes les grans companyies estatals que van ser privatitzades. Telefònica inclosa.

I aquí comencen a sorgir conflictes.
—Per la dedicació amb zel excessiu a protegir alguns d’aquests milionaris. Per exemple, López Madrid, que és el gendre de Villar Mir, d’OHL, encausat a l’operació Lezo, va rebre la protecció del comissari Villarejo. Villarejo va fer actuacions absolutament agressives contra la doctora Elisa Pinto, que havia denunciat López Madrid per haver-la assetjada. I no solament actua contra la doctora, a qui va apunyalar, sinó també contra comissaris que investiguen aquestes amenaces i l’assetjament de López Madrid contra la doctora.

Com ara?
—Per exemple, el comissari Jaime Barrado, que ja havia estat destituït de la unitat d’afers interns per haver començat a investigar corrupció policíaca, i que fou enviat a la comissaria de Chamartín. Allà justament va rebre les denúncies de la doctora Pinto; les va investigar i va topar amb Villarejo. Doncs el tornen a destituir. Perquè tota aquesta gent és la màfia intocable.

Qui són els qui participen en el negoci de Villarejo?
—Villarejo crea el seu imperi. Té un gabinet d’advocats, tota la planta 9 de la Torre Picasso, que és l’edifici més luxós i car de Madrid. Hi té el bufet d’advocats Stuart and Mckenzie al servei de qui pagui millor. I ja sabem qui paga millor: Adrián de la Joya, López Madrid… Villarejo va passar deu anys en excedència, durant els quals va aixecar aquest imperi. I quan va tornar a la policia, el van ascendir a comissari de seguida.

Què més hi té Villarejo, en aquest imperi?
—A part del bufet d’advocats, Schola Iuris, que és un institut d’estudis jurídics en què participen fiscals i magistrats en actiu. També ha creat agències de detectius, té comptes en paradisos fiscals… I tot això fet per un comissari que representa que viu del no-res, que tenia el salari d’un inspector. Doncs acaba aixecant aquest imperi de quaranta empreses i vint-i-cinc milions d’euros declarats. I això és la punta de l’iceberg, no se sap què té ocult en paradisos fiscals. Això és el que es veu.

Ningú des de l’estat no va fer res contra això?
—La unitat d’afers interns de la policia va fer un informe, que era un encàrrec d’Eugenio Pino per a saber d’on havia sortit aquest imperi. I en aquest informe es demanava específicament a la fiscalia que investigués d’on havien sortit aquests fons; perquè els investigadors deien que era molt sospitós, que provenia d’emblanquiment de capitals, i potser també de fons reservats. Això ho van enviar a la fiscalia anticorrupció, que ho va recollir, però els va cremar als dits tan bon punt ho van veure, i ho van enviar a la fiscalia superior de Madrid. (Per cert, Manuel Moix va ser fiscal superior de Madrid i quan va marxar va deixar-hi el seu home de confiança…) Doncs a la fiscalia de Madrid, aquest informe, amb un contingut gravíssim perquè parlava de corrupció policíaca en els graons més alts del cos, és desat en un calaix. El van tancar amb clau i el van llançar al Manzanares. I un any després continua en el calaix.

Increïble.
—Això és un delicte gravíssim, perquè és l’omissió de perseguir delictes per part del fiscal superior de Madrid. Que algú ho persegueixi d’ofici! Ah, és clar, és que aquest senyor no ha fet cap piulet contra Carrero Blanco!

Es protegeixen els uns als altres.
—Ara ha caigut Manuel Moix, oi? Doncs per Schola Iuris, l’institut del senyor Villarejo, hi ha passat Manuel Moix, i el senyor Maza, fiscal general de l’estat. Per favor! És que també hi ha passat Manuel Marchena, el magistrat de la sala penal del Suprem! I què els fan, als qui no es deixen intimidar? Els donen ascensos que no poden rebutjar, de manera que Arturo Zamarriego, el jutge del cas Nicolás, ha estat ascendit a l’audiència provincial; al jutge Eloy Velasco l’han promogut a una nova sala d’apel·lacions de l’audiència, que és la més poderosa… I ho han fet en un moment en què han dit: aquest paio ha de deixar d’investigar.

No es pot esperar que es mogui res, doncs.
—És que mireu el currículum de Manuel Moix. En aquest article titulat ‘El govern [espanyol] assalta la fiscalia per a frenar les investigacions de corrupció política‘ he publicat coses gravíssimes. Doncs ningú no reacciona, tot queda silenciat. És la llei del silenci, és l’omertà, és la màfia en estat pur; però és que en la màfia hi participen magistrats, fiscals, el ministre de Justícia i el president del govern espanyol! Això seria un escàndol mundial en qualsevol altre país europeu. És que Manuel Moix, tres vegades, ha tapat [l’ex-president de la comunitat de Madrid] Ignacio González perquè no tirés endavant el seu cas, abans d’arribar a la fiscalia anticorrupció. Quan era fiscal superior de Madrid, tapava sense fer cap investigació totes les denúncies contra Ignacio González i el Canal de Isabel II. Es va alinear fins i tot amb l’empresari Flores, amic d’Ana Botella, en el cas del Madrid Arena. Hi havien mort cinc noies de disset anys! I el fiscal que portava el cas ajudava l’empresari responsable d’aquella barbaritat. Aquests són els mèrits d’aquest senyor. Però n’hi ha molts més: es va oposar que es difonguessin els correus de Blesa, dels quals va sortir l’escàndol de les ‘targetes black‘…

I ara dimiteix, però torna a la fiscalia del Suprem…
—Sí! I guanyarà 118.000 euros a l’any, és a dir, que encara millorarà el salari. Això és un escàndol monumental.

És el funcionament de l’estat mateix. Com ha d’actuar l’estat contra ell mateix?
—No hi ha la possibilitat ni de confiar que hi hagi uns mitjans de comunicació que ho denunciïn. Perquè han aconseguit que aquestes grans companyies i grans entitats financeres que van ser privatitzades i lliurades a gent com Villalonga (en el cas de Telefónica), s’hagin quedat tots els grans mitjans de comunicació. I no hi ha cap mitjà que ho denunciï, això. Ara perquè encara hi ha xarxes… És una aliança, en què hi ha Interior, que inclou policia i serveis d’informació, la guàrdia civil; la fiscalia, totalment controlada i jeràrquicament obedient a les ordres de l’executiu; també una gran part de la magistratura; controlen el Consell General del Poder Judicial, que nomena els càrrecs; i tenen, és clar, el poder econòmic, i polític…

Hi ha periodistes que tenen una implicació molt directa en el cas de les clavegueres de l’estat.
—Hi ha un document signat pel senyor Villarejo el 1995, d’una dotzena de folis escrits a màquina, en què diu que té molts periodistes infiltrats als mitjans de comunicació. En el cas d’El Mundo, on hi havia Manuel Cerdán, Esteban Urreiztieta, Eduardo Inda, Antonio Rubio, deia que havia fet que apareguessin els titulars a tota portada del dilluns. I ho diu així. Si el 1995 ja controlaven els titulars del diari més important que esbombava escàndols, doncs ara controlen tots els grans mitjans. I no parlem de ràdios i televisions. Tot això no s’ha judicialitzat, no ha arribat ni a un jutge de guàrdia. I quan s’activa la comissió d’investigació al congrés per l’operació Catalunya, PP, PSOE i Ciutadans veten que compareguin els qui haurien de saber com es van fer els enregistraments a Fernández Díaz, com es van filtrar…

Per què Ciutadans fa el joc al PP i PSOE, en aquest cas?
—Van dir que farien el que fes la majoria. Estupefacció! Ells, que són la punta de llança de la lluita contra la corrupció! Parlem del cas de corrupció política més important que s’ha comès a Europa i s’abstenen. I que si la majoria diu alguna cosa ho acceptaran. Però què és això? Han fet ús de tota mena de subterfugis per impedir que realment s’avancés en la investigació.

Però Ciutadans hi és part implicada? Vau publicar el cas del casament d’un familiar de Fuster Fabra on hi havia Albert Rivera i on es va posar en contacte la cúpula de la policia amb la de BPA per tenir les dades dels Pujol.
—Sí, Albert Rivera es va enfadar molt amb mi, perquè deia que no havia anat al banquet. Doncs quina casualitat que no anés al banquet quan hi ha fotografies d’ell amb les mullers dels dos comissaris, Eugenio Pino i Marcelino Martín Blas, que es van fer a la taula del banquet. Doncs és una manera de no ser-hi una mica estranya.

I també hi era, és clar, Fuster Fabra, molt vinculat amb Ciutadans.
—També està molt enfadat amb mi perquè vaig dir que era un advocat ultradretà.

Sí, això ho tenim documentat a VilaWeb.
—Sí, diu que era un pecat de joventut… Que milités a Fuerza Nueva no vol dir que no fos d’ultradreta, no.

Pel que dieu, Ciutadans, a través de Fuster Fabra, feia un paper de mediació amb la cúpula de la policia.
—Sí, Fuster Fabra va fer la mediació entre els Cierco [ex-dirigents de la Banca Privada d’Andorra] i la cúpula política. Ho va fer perquè es fessin els tractes per a poder revelar els comptes dels Pujol a Andorra. I això és indubtable. Que Fuster Fabra és un dels padrins de Ciutadans, és indubtable. Però és que aquí et neguen l’evidència.

L’operació Catalunya. Per què van propiciar el dinar de la Camarga el 2010 de Sánchez Camacho amb Victoria Álvarez?
—Vicky Álvarez va baixar d’Andorra una vegada amb Jordi Pujol Ferrusola i amb 25.000 euros, no amb mig milió. I quan ell la va deixar, va pensar que trauria rendibilitat d’haver tingut aquella relació d’amants. Va mirar la manera de guanyar diners amb això. I és aquí on apareix el senyor Villarejo, que es relaciona amb ella fent-se passar per periodista d’El Mundo, amb l’aval dels periodistes Eduardo Inda i d’Esteban Urreiztieta. En els àudios que hi ha entre Álvarez i Villarejo –encara fent-se passar per periodista d’El Mundo– parlen de Jorge Moragas [cap de gabinet de Mariano Rajoy].

Home, Jorge Moragas!
—Sí, ja sabeu que es coneixia amb Sánchez Camacho perquè van ser companys d’estudis quan eren joves. I Moragas diu a Camacho que aquesta noia que coneix de l’escola ha estat l’amant del fill gran de Pujol, que té moltes ganes d’explicar coses i que pot anar molt bé per a destruir la reputació dels Pujol. I li diu que la rebi. Álvarez va a la seu del PP a Barcelona, i quan comencen a parlar al despatx de Camacho, s’emplacen a dinar un dia. I és aleshores que Camacho organitza el dinar de la Camarga, amb el famós enregistrament. Tinc proves que Camacho ha prestat fals testimoni en seu judicial i ha presentat denúncia falsa i ha mentit en seu parlamentària. I ara és la vice-presidenta primera del congrés espanyol.

L’àudio de la Camarga resta dos anys desat en un calaix?
—No, s’examina. I es va crear la UDEF, al capdavant de la qual van posar José Luís Olivera, que ara mateix és director d’un organisme que uneix la lluita antiterrorista i la lluita contra el crim organitzat. Olivera dirigia la UDEF abans que Fernández Díaz fos ministre d’Interior; parlem de l’època de Rubalcaba. Però aleshores encara no tenien el poder necessari per a fer una brigada política per actuar contra els partits i els polítics catalans. Però ja es començaven a elaborar els dossiers de la UDEF. Qui era la mà dreta d’Olivera? Doncs Villarejo, que aleshores ja cercava la manera que Victoria Álvarez declarés i que Javier de la Rosa també declarés contra els Pujol. I en el cas de De la Rosa, Villarejo ho va fer fent-se passar per advocat i enviant-li el Petit Nicolás. Vam publicar l’enregistrament de De la Rosa parlant amb el Petit Nicolás. I tot això es va fer per anar preparant el primer informe de la UDEF.

I això passa per l’esclat de l’independentisme a Catalunya.
—És clar. L’auge de l’independentisme a Catalunya és vist com una amenaça des de la comissaria general d’informació a Madrid, i des de la direcció adjunta operativa de la policia. Per això examinen què es pot fer i comencen a preparar dossiers, que es fan públics quan Fernández Díaz ja és al ministeri i diu endavant, a totes, enfonsem-los. Per això Daniel de Alfonso se’n va a parlar amb ell. Cerquen el que sigui per mirar d’enfonsar els polítics sobiranistes catalans, i ho han de fer abans del 9-N, i ho publiquen a la premsa afí. Tot això queda clar en els àudios.

Ho veieu comparable amb els GAL?
—És l’escàndol de corrupció policíaca i de màfia d’Interior des dels GAL, és clar. És comparable en l’execució, en els objectius, en allò que té de corrupció de la democràcia. La diferència és que, és clar, els GAL van cometre assassinats i de moment aquesta brigada, no. També en van aprendre, dels GAL. Si t’apareixen dos cadàvers en calç viva, malament rai. Però al mateix temps a nosaltres ens han amenaçat dient-nos: ‘Anirem a totes.’

Què penseu que poden arribar a fer quan a Catalunya es convoqui el referèndum?
—És que el fet més greu de la claveguera és que no es limita a Interior. Perquè sempre tens un aparell judicial que et pot donar la raó, et pot protegir i defensar. Si hi ha investigacions pel compte de Xavier Trias que es demostra que són falses i s’arxiven… La cosa més perillosa és que la claveguera contamina la judicatura. En aquest cas veig que no els fa falta la claveguera policíaca perquè hi haurà ordres de la fiscalia, del TC, del Suprem, perquè s’arribi a inhabilitar una gran part del parlament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.