«És l’home qui fa el mal, però la roba molt ajustada l’incita; quan una dona va tapada, ni t’hi fixes»

Fuente : ‘delCamp.cat’

Entrevista Adam Pereira, un uruguaià resident a Tarragona convertit a l’islam fa cinc anys.

Es diu Ivan Marcelo Pereira Cid, o això és el que posa al seu DNI. Uruguaià, de 26 anys, viu a Sant Salvador i fa quatre anys que és musulmà. És un costum, tot i que no una obligació, canviar-se el nom quan algú comença a seguir el que diu l’Alcorà per tal que la comunitat el reconegui. Ara és l’Adam. Ha viscut a Santa Coloma de Queralt i a Valls. Va ser a la capital de l’Alt Camp, quan tenia 21 anys, on va «abraçar» l’islam. Abans, però, havia treballat en una botiga de roba, en una fàbrica i com a entrenador d’arts marcials. De fet, tal com ell mateix afirma, «abans tenia parella, feina i tot el que una persona normal té». Aquest mes de juliol marxa al Marroc a treballar i a aprendre àrab. Això sí, fa les maletes amb la intenció de tornar.

 

—Amb 21 anys et converteixes a l’islam. Per què?

—Des de ben petit em preguntava d’on venia i cap a on anava. Vaig arribar a pensar que podia tornar-me boig, no trobava respostes a la meva vida. Ja havia estat en contacte amb la religió cristiana, amb la budista —el meu pare ho era, tot i que ara és cristià— i la meva mare és atea, però no coneixia la musulmana. Només sabia el que els occidentals deien. Va ser llavors quan vaig conèixer un marroquí que m’ho va explicar tot. Les paraules de l’Alcorà eren pura bellesa. A poc a poc em vaig anar enamorant d’aquesta gent, tots practiquen el que diuen, no com els cristians, que molts ni han llegit la Bíblia.

 

—Què és el que et va enamorar dels musulmans?

—Com més criticaven l’islam, més coses en volia saber. A més, vaig visitar la família d’aquest marroquí i vaig veure una unió que mai no havia vist: l’amor, la bondat, la manera de servir l’hoste… Un amor enorme. Jo no havia tractat mai la meva mare com ells ho feien. Vaig pensar: «jo vull ser així; si l’islam és això, vull ser musulmà». Només vaig prendre la decisió per l’educació d’aquesta gent, sense gaires coneixements, i quan vaig llegir l’Alcorà, ja va ser definitiu. Vaig trobar la resposta de tots els meus dubtes.

 

—Qui és aquest marroquí del qual parles?

—Aquest marroquí és una persona de Valls que es diu Mohammed. No en sap gaire de religió realment, però tenia aquella intenció d’ensenyar coses a la gent.

 

—Si no en sap gaire de religió, què hi guanya?

—Bé, doncs em va guanyar a mi i ara jo estic estudiant i ensenyant, també.

—Què va canviar en la teva forma de veure la vida?

—Era un pres dins del meu cos, necessitava trobar la veritat. Quan vaig conèixer l’islam, la meva ànima es va alliberar i vaig trobar la felicitat. Tenia feina, amics i una parella a qui estimava molt. Tenia moltes coses però no era feliç. Plorava a les nits, m’asseia en un cementeri per pensar sobre la vida i mai no trobava la pau, fins que l’Alcorà me la va donar i em va resoldre tots els dubtes.

 

—Quina és la resposta?

—Tindre clar que som aquí per un propòsit, que no venim del no-res. Vaig decidir començar a creure en un creador. Cada màquina té un manual d’instruccions i Al·là va crear el de les persones, l’Alcorà.

 

—Canviar la forma de pensar també t’ha modificat l’aparença física…

—No. Vaig vestit així perquè adoro el profeta Mohammed. Per exemple, hi ha gent que idolatra Cristiano Ronaldo i quan ell es fa una ratlla al cabell, tots l’imiten. Nosaltres som seguidors d’aquest profeta, el millor home que ha trepitjat la Terra. També hi ha persones que vesteixen amb roba de carrer; no és cap obligació, però jo, com que l’estimo tant, intento assemblar-m’hi al màxim possible.

—Què hi diu la teva família?

—El meu germà gran creu en Déu a la seva manera i el meu germà petit va estar a punt de fer-se musulmà, però la meva mare ho va impedir. Ella no hi creu, però ho respecta, i el meu pare és cristià però no practicant, o sigui que no és cristià.

 

—Vius amb ells?

—No, visc amb la meva dona. Estic casat amb una marroquina i tinc un fill petit.

 

—Quant fa que tens parella marroquina?

—Fa un parell d’anys.

 

—Sent ja musulmà, hauries pogut mantindre una relació amb una persona cristiana?

—Sí, podria estar amb una cristiana o jueva sempre que sigui practicant, però on són? No n’hi ha. Imagina’t un cotxe amb quatre rodes i se’n punxa una. S’ha de substituir per una de nova, més petita, provisional. Si sempre el fas servir així, el vehicle al final s’espatllarà. Perquè tot vagi bé, han de ser totes iguals.

 

—La teva dona porta mocador?

—Ella porta nicab, va amb la cara tapada. És molt tradicional, no ho fa per obligació. És una dona bonica, preciosa de cor, que és el més important. La gent moltes vegades jutja a primera vista i s’oblida que hi ha un cor sota la roba.

 

—Marxes amb ella a treballar al Marroc?

—No, hi vaig sol. Amb el sou del primer mes, llogaré un pis i la portaré, amb el meu fill, a viure allí. Per poder aprendre bé l’idioma hauré de passar-hi poc més d’un any.

 

—Ella té feina?

—Cuida del nostre fill. Podria treballar, però per això haurien de respectar la seva manera de vestir, i no l’acceptarien. No estaria disposada a treure-se’l. De fet, és que la dona no té l’obligació de treballar. L’home, sí; ha de mantindre la seva família.

 

—Quan eres ateu pensaves el mateix?

—Esclar. Quan treballava en una fàbrica de pa sentia moltes dones que deien «tant de bo el meu marit treballés i no ho hagués de fer jo» o «m’agradaria estar tot el dia a casa i el marit treballant». La dona pot tindre feina, si vol, però no està obligada. El marit, sí.

—Al teu canal de YouTube tractes diversos temes, com el contacte físic a l’islam. No es permet que homes i dones, que no siguin de la mateixa família, es donin la mà…
—Les salutacions són diferents en qualsevol part del món. Alguns ho fan a distància, altres es fan un petó a la boca. S’ha de respectar el nostre, que és la paraula: ‘Salam Aleikum’. No cal tindre contacte físic, és molt personal per a nosaltres.

 

—Tens un vídeo sobre «l’explotació de la dona occidental», a qui creus que no se la jutja per la intel·ligència sinó pel físic, al contrari que a les musulmanes.
—Totes les dones són lliures de triar com volen vestir. Quan no era musulmà i tenia una parella que era model, portava uns pantalons molt curts i jo ja pensava que no calia que tothom veiés certes parts del seu cos. A mesura que passava el temps, la roba disminuïa. Quan mires la televisió, també veus dones mig despullades venent qualsevol cosa. Estan mercantilitzant el cos d’una dona.

 

—No és ella qui ha triat ser model?

—Segueix sent una forma d’explotació.

 

—A la teva parella li deies com de curt havien de ser els seus pantalons?

—Sí que em molestava, però ella, quan jo anava en tirants, em deia el mateix: que totes em miraven massa. Era una problema de gelosia, també.

 

—Ara, si la teva dona porta nicab, ja no deus tindre aquest «problema»…
—No, ja no m’enfado tant si veig que la miren massa els homes. Però és normal, quantes vegades la gent s’ha barallat perquè estan mirant la seva parella? Jo prefereixo que vagi amb hijab, la roba reglamentària dels musulmans. L’Alcorà obliga la dona a tapar-se el cap si se sotmet a la voluntat de Déu; si algú no en porta, és menys practicant. La Bíblia també ho diu, han de tapar-se el cap i, si no, rapar-se.

 

—Fas referència a la roba de les dones occidentals. Afirmes que la que «no deixa fer volar la imaginació de l’home» podria ser la justificació d’una violació. Penses això?

—En part sí, per descomptat. El que més incita un home és la dona, per començar. Hi ha homes que estan malalts. La primera cosa que pot fer una persona és mirar-te amb desig, el següent que pot fer és parlar-te i, en tercer lloc, et pot perseguir. Són casos que poden passar, no dic que passi per aquest motiu.

 

—Estem d’acord que això passa. Però és culpa de l’home o de la roba de la dona?

—De les dues coses. Per exemple, si una monja passés pel costat, quants homes la mirarien? Cap.

 

—Creus que una dona no pot posar-se pantalons curts amb tota llibertat?
—Esclar que sí. Jo només dic que és un cas que pot ser que, amb aquest tipus de vestimenta, inciti aquest tipus d’actes. Dic que pot ser, no que sigui així. És l’home qui fa el mal, però la roba molt ajustada l’incita; quan una dona va tapada, ni t’hi fixes. No és culpa de la dona, no vol incitar l’home, però indirectament ho està fent. Al·là li ha donat ordres primer a l’home, li ha demanat que controli les seves mirades i no miri més del que és normal, el que passa és que la incitació…

 

—Creus que la vostra religió pot prosperar i no quedar-se ancorada?

—Qui soc jo per portar la contrària a Al·là? Els cristians no han evolucionat, el que han fet és deixar de practicar la seva religió perquè la seva creença no era sòlida, però nosaltres sí que hi creiem.

 

—Als teus vídeos no tractes un tema del qual m’agradaria conèixer la teva opinió: l’homosexualitat.

—Només puc dir-te com es veu a l’islam en general, que és igual que a la Bíblia. Nosaltres ho respectem, però no hi estem d’acord. Cada persona és lliure, però seria impossible ser musulmà i homosexual alhora. Algú que se sotmet a la voluntat de Déu creu en la seva paraula, i això està completament fora de l’islam. Som religiosos i creiem que Déu va crear un home i una dona per una qüestió.

Fuente Delcamp.cat

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.