Si el Parlament de Catalunya proclamés la independència els seus diputats no cometrien cap delicte castigat amb presó

Si el Govern de Catalunya renunciés a la celebració del referèndum i optés per que el Parlament proclamés la independència formal d’Espanya, després d’una votació en què tinguessin majoria dels diputats a favor de la separació, aquests no estarien cometent cap delicte castigat amb presó, segons es desprèn de la redacció del Codi Penal vigent, aprovat per Les Corts el 1995.

Segons informa Confilegal.com fins aquest any, els anteriors codis penals -incloent el de la República- contemplaven la declaració d’independència de part del territori nacional entre els fins de l’ “aixecament rebel” sense exigir que hi hagués cap violència com a requisit imprescindible.

La norma penal actual, prevista en l’article 472, exigeix ​​que aquest alçament sigui violent. Si tot succeeix de manera pacífica no es produiria un delicte de rebel·lió, d’acord amb fonts del Tribunal Suprem consultades per CONFILEGAL.

Com tampoc hauria delictes de traïció i de sedició. Els de traïció perquè el que preveuen els articles 581 i següents es basen en el supòsit d’un conflicte bèl·lic i una potència estrangera. I els de sedició (article 544 i següents) perquè es construeixen sobre el concepte d’un alçament públic i tumultuari, que estan connectats amb moviments de masses que es transformen en aldarulls al carrer, trencant l’ordre públic que no, necessàriament, l’ordre constitucional.

El Codi Penal anterior contenia un article, el 214, que incloïa la declaració d’independència d’una part del territori nacional entre els fins de l’alçament rebel, sense exigir cap requisit de violència.

Una conducta que estava castigada amb una pena que anava dels 6 anys i un dia als 12 anys de presó: Als que “atemptin contra la integritat de la nació espanyola o la independència de tot o part del territori sota una sola representació de la seva personalitat com a nació “.

Aquest tipus penal, suprimit ja, tenia un llarg recorregut històric. Procedia d’una Llei de 1900 que després es va incloure, com traïció, en el Codi Penal de 1928. El Codi penal de la República -de 1932- el va mantenir com a delicte de rebel·lió i així va seguir en els codis penals següents, sota la dictadura, començant amb el de 1944 i acabant amb el de 1973, vigent fins a 1995.

La via d’acció que resta és la de la impugnació judicial, que és la que es seguirà per via del Tribunal Constitucional. No obstant això, aquesta ruta té també les seves debilitats doncs, encara que la Constitució estableix que les sentències són d’obligat compliment, les conseqüències per desobedecerlas, per part d’una autoritat, es redueixen a una simple multa i la inhabilitació per a ocupació o càrrec públic.

Si, per contra, el que desobeeix una resolució judicial és un ciutadà, la pena és d’un any de privació de llibertat, un fet criticat per aquestes mateixes fonts, que no troben justa la disparitat dels càstigs.

Aquest taló d’Aquil·les ja ha estat més que contrastat amb les sentències del Tribunal Suprem sobre la impartició de classes en castellà a Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.