Per què la independència catalana afavoreix els plans de Brussel·les?

Encara que no pot reconèixer-ho obertament, la UE és partidària de la independència catalana.

Un dels arguments més repetits pels observadors contra el ‘Procés’ és que Catalunya no s’independitzarà perquè la Unió Europea no ho permetria. Un ‘club’ tan poderós i que avança tan decidit i amb tanta urgència cap a la creació d’un ‘megaestado’ no consentirà que en un dels seus membres sorgeixi un miniestado que els faci malbé el projecte.

Greu error: el procés independentista català, lluny d’espatllar els plans de Brussel·les, és un regal caigut del cel per accelerar-los. Dit d’una altra manera: encara que no pot reconèixer-ho obertament, la UE és partidària de la independència catalana.

Enmig de la cridòria independentista, en aquests temps d’urgència i desafiaments a la llei, és fàcil passar per alt una resposta molt més silenciosa i discreta que és, però, clau en tot el procés: l’ambigua postura de Brussel·les.

Va ser en el seu dia insuficientment comentada la resposta de Jean-Claude Juncker, el president de la Comissió Europea, sobre l’hipotètic referèndum català. Va ser una rèplica una mica més diplomàtica i ambigua del que és habitual en un polític notòriament bocamoll, va procurar no agafar-se els dits, però va acabar dient que la Unió acceptarà la “voluntat” dels catalans, sigui la que sigui, encara que Catalunya no podria seguir “automàticament” dins de la UE.

Hi ha adverbis que maten, i aquest semblava deixar molt clar que Brussel·les acceptaria complaguda la sol·licitud d’ingrés d’una Catalunya independent.

Però gairebé més que el que puguin dir els líders comunitaris és el seu silenci i equidistància en aquest assumpte el que crida l’atenció. No val a dir que es tracta d’un “assumpte intern” d’Espanya, que no s’han caracteritzat últimament els euròcrates per la seva exquisida neutralitat davant el que fan els països membres de portes endins.

En un home, Juncker, que ha expressat en nombroses ocasions el seu menyspreu per les consultes populars i que avorreix tot nacionalisme, com pot expressar tal equanimitat difusa davant el referèndum que preparen els catalans?

La resposta podria estar en un llibre signat per dos entusiastes europeistes, Guy Verhofstadt i Daniel Cohn-Bendit, titulat ‘Per Europa! Manifest per una revolució unitària ‘, en què pot llegir-se: “L’Estat Nació ja no serveix de res, i per això és hora de passar pàgina i inaugurar la federació europea, els Estats Units d’Europa (…) L’Estat Nació (Roma , Berlín, París, etcètera) es desmunta ja per baix, donant valor al paper dels entris locals de les regions, ja per dalt, amb la delegació de tot un seguit de competències a Brussel·les … “.

És a dir: el foment dels nacionalismes no estatals, lluny de ser una resposta al projecte globalista, és una de les seves eines, a l’atacar tots dos a un mateix enemic: els Estats que veritablement existeixen. Debilitar aquests estats que compten amb una estructura política assentada i una identitat consolidada pels segles a favor de mini Estats necessàriament febles i vacil·lants en els seus primers passos, i necessitats del suport d’un ens supranacional.

Això explicaria no només el relatiu silenci dels responsables comunitaris, sinó també l’actitud bel·ligerant proindependentista dels braços mediàtics del globalisme. És difícil creure que un procés de ‘independència’ sigui merament tal quan compta amb el suport de l’elit globalista, des de The Guardian i el Wall Street Journal fins a aquest julivert de totes les salses, George Soros.

No ho diem nosaltres, que ho publicava La Vanguardia: a i com destaca La Vanguardia: la Fundació Open Society Initiative for Europe de George Soros va finançar activitats del Consell per la Diplomàcia Pública de Catalunya, l’Diplocat.

El Diplocat han admès la informació publicada sobre aquestes aportacions de Soros, que no són les úniques que el financer internacional ha donat a causes independentistes, com el CIDOB, un altre organisme separatista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.