La independència de Catalunya és inevitable

Tant si es declara ja com si es deixa als llimbs; si s’aconsegueix demà o d’aquí una semana o uns mesos o quan Deulofeu anuncia la fi de l’imperi espanyol, el 2029. És igual. La propera independència de Catalunya és una certesa amb la que el món en general i Europa en particular han de comptar i, de fet, ja ho fan.
Des d’aquells dies llunyans del fallit i vigent Estatut de 2006, avui vulnerat per aquest cop d’Estat de bufons decimonònics, va ser clar que Catalunya no tenia encaix a Espanya. No perquè xoqués amb el govern de torn i, confús, com assenyalen els espanyolistes menys babaus, confongués el govern amb Estat. Res no és més fals.
A Espanya no cal “confondre” el govern i l’Estat perquè tots els governs tenen fonaments al mateix Estat i aquest els condiciona, siguin del color que siguin. El primer atac contra l’Estatut de Maragall va venir amb el PP i Rajoy recolling signatures “contra Catalunya” i en defensa de, mirabile dictu, un referèndum. Era un atac des de l’oposició.
El segon va venir del Congrés espanyol de la mà de l’especialista en ribots, Alfonso Guerra, i el pacte entre Zapatero i Mas per consensuar un Estatut “llimat”, “rebaixat”. Era un atac des del Congrés i el govern.
El tercer i definitiu, després del vot afirmatiu en referéndum dels catalans, va venir del Tribunal Constitucional, que va negar la condició nacional a Catalunya i va inconstitucionalitzar el que li va semblar bé. Era un atac des d’un òrgan polític que es fa passar per Tribunal de Justícia.
De manera que si alguna cosa és atacada, rebutjada, anul·lada pel govern, el Congrés, l’oposició i els tribunals, no sembla una exageració dir que és atacada per l’Estat. No per aquest o aquell govern, que són essencialment transitoris, sinó per l’Estat i prou, en conjunt, per tot l’Estat. Si Catalunya insisteix en la seva condició nacional, és a dir, persevera en la seva essència i naturalesa, l’Estat espanyol prova d’anihilar-la.
Les darreres setmanes han estat riques en esperpents. El govern espanyol se salta la legalitat que invoca i decreta una situació d’excepció a Catalunya i una dictadura pseudoconstitucional que vol estendre a la resta de l’Estat, de moment a Castella-La Manxa, el País Basc i Navarra. En ple segle XXI. Submisa i, en el fons, cómplice d’aquesta arbitrarietat, l’esquerra socialista subscriu la salvatjada a Catalunya i s’inventa una excusa vergonyant per tal de justificar que els socialistes s’aliïn amb la dreta nacionalcatòlica i franquista de sempre, amb el PP: la que diu que, quan s’hagi “pacificat” Catalunya, es procedirà a una reforma de la Constitució que no es creuen ni ells.
Ja no n’hi ha prou amb una reforma d’aquesta Constitució que ningú respecta ni ha respectat mai perquè va ser l’enèsim engany per perpetuar el domini de l’oligarquia parasitària tradicional espanyola i el sotmetiment de Catalunya. Ara ja només queda aceptar el que una separació negociada d’aquesta, convertida en flamant República Catalana, pugui dur, i veure si l’esquerra espanyola és capaç d’imposar un referéndum Monarquia/República sobre el que quedi d’Espanya.
Veient-se perdut, el nacionalisme espanyol va recórrer a la seva última carta, que ja no és un exèrcit la inclinació del qual al cop militar està coartada per l’OTAN sinó el seu capità general, el Rei. L’ha tret dos cops en molt poc temps, tots dos intransigent, insensible, amenaçador, jugant-se la corona amb el suport del partit més corrupte i il·legal de la historia d’Espanya. Un Borbó que seguirà el destí del seu besavi.
Perquè a Catalunya ja no hi ha govern ni Estat espanyol que la puguin contenir, ni amb l’ajuda d’un PSOE convertit en lacai diligent de la dreta més monárquica i reaccionària. La seva força no rau en el seu poder militar (inexistent), ni en la seva riquesa económica (que és molta i molt cobejada per la metrópoli madrilenya) sinó en la voluntat política d’emancipació generalitzada i decidida del poble en el seu conjunt. Rau en l’àmplia mobilització a través de les organitzacions socials i els partits polítics. Rau en la connexió entre aquesta societat i les seves institucions representatives que, havent reconegut el mandat del poble, l’executen.
L’Estat espanyol (el govern i els seus palafreners socialistes i de Cs) agita un estat d’excepció camuflat sota un article 155 de la Constitució que, com que no saben com es fa servir, creuen que els dóna carta blanca per actuar segons la seva convicció i el seu tarannà autoritaris i dictatorials. Creu que censurant, reprimint, apallissant, processant i empresonant aconseguirà reduir Catalunya a la seva condició de colònia dissimulada fins ara i que s’està fent evident.
Amb la seva falta d’ètica, principis i respecte a la llei l’Estat espanyol, probablement amb el vist-i-plau del Borbó, pot parar una trampa a Puigdemont i valer-se de qualsevol tombarella legal de la vicepresidenta per detenir-lo i empresonar-lo. Una felonia d’aquest tipus (freqüent, per cert, en el feixisme espanyol) no només no arreglaria res sinó que acceleraria el procés d’independència i faria que el suport exterior que rep fos cada cop més gran.
Precisament perquè saben que la independencia és inevitable, volen que el seu naixement sigui com dicta la Bíblia, amb sang. Sang que, si es vessa (més), caurà sobre els seus caps. Sobretot sobre els d’una esquerra que, d’això, ja no en té ni el nom.

Per Ramón Cotarelo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.