Recapitulem: qué va passar ahir? Qué va fer el President Carles Puigdemont ?

A les 11 es va filtrar interessadament que Puigdemont convocaria unes eleccions autonòmiques a canvi que el govern del PP retirés el 155. Aquest pacte, que inclou algunes clàusules que no es poden fer públiques, és producte de les negociacions que porten dies produint-se però que agafen una especial embranzida aquesta darrera nit. Qui manté una mediació a dues bandes és el lehendakari Urkullu. El seu paper, i el del PNB (que no és ben bé el mateix) és fonamental per a l’estabilitat espanyola i en part europea. D’aquest partit en depenen els pressupostos del govern, i de moment estan prorrogats perquè el nacionalistes bascos es neguen a donar suport a Rajoy si continua el bloqueig. Sense pressupostos hi ha nervis a Brussel·les (recordem que els comptes espanyols estan intervinguts per Europa i són escrutats amb lupa). Per això, Urkullu, el 4 d’octubre, s’ofereix de mediador -entre d’altres- a Juncker, i aquest li diu que endavant. I mentre públicament es tiren els plats pel cap, el diputat penebista Aitor Esteban (per cert, professor a la Universitat de Deusto, on imparteix classes de Dret Constitucional!!!) va marcant el full de ruta invisible. Us he de dir que he seguit de prop aquests intercanvis (no directament, evidentment) perquè conec algunes persones que manen des de fa anys al PNB i sóc coneixedor de la singular idiosincràcia del partit. En fi, la qüestió és que ahir a la nit Urkullu prem l’accelerador i aconsegueix un principi d’acord: eleccions autonòmiques, res d’inhabilitacions de persones i partits, i a canvi retirada de 155 i que de mica en mica els polis marxin sense que es noti gaire. Un primer pacte. Es filtra, a les 11 del matí, i tal i com s’havia acordat, que hi haurà eleccions. Els hiperventilats molt emprenyats, però això és inevitable. A les dotze, la borsa repunta amb força. Tot va bé. Però… què passa al migdia? Alguna cosa es trenca, i no pas a Catalunya, sinó a Madrid. De cop i volta es diu que el 155 es manté, que no hi ha acord, i que es vol una rendició de l’independentisme. El PSOE també queda desconcertat perquè no volen l’aplicació del 155 (mals resultats a Catalunya significa no governar mai més a Madrid). La borsa s’ensorra de cop. Socialistes i la classe empresarial espanyola pressionen Rajoy a sac perquè freni. Però no frena. Què està passant? Urkullu mostra un posat de preocupació. Catalunya Ràdio filtra que Ciudadanos es nega a qualsevol negociació amb Catalunya (darrera de Rivera hi ha Aznar) i una part important del PP, “els sorayos”, avalen que als catalans, ni aigua! Però Europa està nerviosa, els empresaris estan nerviosos, i Puigdemont fa l’única cosa que pot fer: guanyar temps. I enmig del caos, la gran patacada. Tal i com vaig comentar ahir, el BCE avui dictava sentència. Mario Dragui anuncia que “no hi ha risc d’inestabilitat financera a Catalunya ni a Espanya”, però tot seguit afegeix: “la importància del que està passant és significativa”. I el resultat és aquest: en comptes de baixar de 60.000 milions d’euros mensuals a 40.000 milions la compra de deute espanyol públic i privat, ho ha rebaixat a 30.000 milions. Això vol dir que Espanya tindrà problemes a curt plaç i el seu deute s’està enfilant. Alarma a la Moncloa. Un panorama excel·lent per als extrems, hiperventilats i unionistes, però tot plegat augura un futur tèrbol per a tothom. Tenim ja un problema europeu de primera magnitud. Entrem en terreny desconegut. Aparentment estem igual que a les 8 del matí, però pel mig han passat moltes coses. I Puigdemont, encara que alguns no ho entenguin, ho està fent bé: compra temps.

Josep Merino Coll

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.