El nacionalisme espanyol, lluny del que en suposen aquest moderats que sempre bufen núvols, te arrelat a la seva essència, la intransigència

En realitat es tracta d’una causa general contra el dret d’autodeterminació del poble, que reclami la independència, o qualsevol altra fórmula de sobirania.
El nacionalisme espanyol, lluny del que en suposen aquests moderats que sempre bufen núvols, té arrelat a la seva essència, la intransigència. I aquesta característica, era una gran desconeguda pels qui confiaven amb arribar al final partir de l’entesa democràtica i el pacte.
És de suposar que l’1-M, molts varen caure del burro, encara que d’altres han necessitat veure com s’empresonaven dirigents cívics i el Govern de la Generalitat.
Gent plorant, dirigents als quals cal suposar que sabien el que es feien i quines conseqüències en podrien suposar les accions preses, no és un espectacle que arribi més enllà de la sensibleria. Necessitem força interior, decisió i sang freda; voluntat i coneixement de què cap empresa com la que tenim en marxa, és un passeig o s’acaba amb casserolades o només amb manifestacions.
“Tornarem a lluitar; tornarem a sofrir; tornarem a vèncer”, va proclamar el President Companys.
Lluitar i sofrir, per vèncer. I lluitar, en cada moment històric, com puguem i convingui a la finalitat, que no és altre, que la llibertat de Catalunya.
Entendre que haurem de sofrir. Que res és gratis quan val la pena. Que somriure, està molt bé. Però no n’hi ha prou.
I que res serà d’avui, per demà. Pot ser llarg. Però és imprescindible no defallir mai. Passi el que passi.
Cadascú a partir de les seves possibilitats, ha de treballar i no perdre contacte.

Josep M Merino Coll

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.