Press "Enter" to skip to content

L’article de Santiago “Niño” Becerra sobre Catalunya que encén les xarxes

Per favor, observin amb deteniment els dos gràfics que hi ha al costat. El primer recull el dèficit fiscal interregional de Catalunya entre els anys 2002 i 2014 (no existeixen dades processades més recents) calculat pel mètode de la càrrega benefici i pel de flux monetari. Entre parèntesi, el percentatge que les quantitats suposen en proporció al PIB de Catalunya. El segon, el PIB pc de cadascuna de les regions de règim comú i els recursos per habitant que corresponen a cadascuna de les regions, tots dos expressats en nombres índexs sobre la mitjana d’Espanya que es troba igualada a 100. Com poden veure, el gràfic està construït de tal manera que PIB pc i recursos per habitant de cada regió queden alineats.

El resum del que ens expliquen aquests gràfics és: Catalunya aporta a l’Estat més de 16.000 milions més del que rep, la qual cosa es tradueix en el fet que Catalunya compti amb 23 punts menys de recursos per habitant en relació amb el PIB que cada resident a Catalunya genera i que porta Catalunya a quedar en una situació, després d’aportar i rebre, molt pitjor del que queden altres regions després de rebre. Per exemple, si romanguessin a Catalunya totes les contribucions recaptades a Catalunya, a cada resident li correspondrien uns recursos de 2.298 euros anuals, i si passés el mateix a Extremadura, a cada resident li correspondrien 1.482 euros. Després de la recaptació per l’Agència Tributària i el posterior repartiment, a cada resident a Catalunya li toquen 2.075 euros i a cada resident a Extremadura 2.572 euros.

Remuntant-nos a 1980, l’any en què va ser promulgada la llei que estableix i regula el finançament de les regions de règim comú (totes excepte Euskadi i Navarra), la Lofca, prenent el PIB anual de Catalunya des d’aquest any fins a l’actualitat, suposant que la taxa de dèficit fiscal interregional s’hagi mantingut, i actualitzant els import anuals de dèficit interregional a euros del 2016, la cosa que surt és que Catalunya té un dèficit interregional acumulat des de 1980 de més de 570.000 milions d’euros: dues vegades i mitja el PIB de Catalunya de l’any 2016. S’imaginen el que hauria pogut fer Catalunya amb aquests fons al llarg d’aquests anys?

Decisió política 1976-1979.

Aquesta situació en la qual Catalunya es troba immersa no correspon a cap raó científica, sinó que va ser conseqüència d’una decisió presa entre 1976 i 1979: que, independentment de les conseqüències que la mesura tingués per al seu creixement, les regions amb més possibilitats i més generació de PIB havien de ser drenades de recursos a fi que les altres disposessin de més recursos; sense cap control en què gastaven aquests recursos, sense auditar l’impacte de tal recepció, sense qüestionar la forma de despesa.
Fa la sensació, sembla, com si Catalunya hagués d’aportar tot el que li diguin, sense protestar, sense reclamar, solament aportar; fins i tot encara que després d’aportar i rebre quedi en una situació pitjor que altres regions que reben moltíssim més del que aporten. Comentaris en el sentit que des d’una perspectiva econòmica són il·lògiques les quantitats que Catalunya aporta vistes les que rep, són objecte de rèpliques que no tenen res a veure amb l’economia. Pagar i callar, solament això.

Per això penso que les persones conscienciades amb la problemàtica en la qual es troba immersa Catalunya haurien de portar a terme una campanya de conscienciació de les conseqüències econòmiques i socials que tal tracte financer suposa per a la població resident a Catalunya, deixant al marge colors polítics, naturalment. Una llista d’espera en un hospital, el pagament d’un peatge en una autopista, un grup de nens escolaritzats en un barracó, paviments degradats en vies urbanes i interurbanes, mancances en equipament escolar, en equipament social, no saben de colors polítics; el problema, penso, rau en el fet que una part de la població resident a Catalunya desconeix aquestes situacions. Igual que ignora que els 80.000 milions de deute públic propi que Catalunya es veu obligada a mantenir són conseqüència d’aquest maltractament financer.

I sisplau, si a algú li passa pel cap invocar el concepte de solidaritat, que busqui el significat d’aquest vocable en el diccionari de la RAE: “Adhesió circumstancial a la causa o a l’empresa d’uns altres.”

És, penso, una cosa semblant a allò de “The economy, stupid”, la frase de James Carville, estrateg de campanya de Bill Clinton el 92, que es va convertir en un eslògan de campanya i que li va reportar un megamunt de vots.

Fuente: L’ Econòmic SANTIAGO NIÑO BECERRA – CATEDRÀTIC D’ESTRUCTURA ECONÒMICA. IQS SCHOOL OF MANAGEMENT / @SNINOBECERRA

x Close

Segueix