Cataladigital.cat AMP Press "Enter" to skip to content

La visita de Dante Fachin a Junqueras: 9 quilos menys, llàgrimes i un plànol de la presó

L’exsecretari general de Podem, Albano-Dante Fachin, viatja a Madrid per visitar a Oriol Junqueras a la presó d’Estremera. L’acompanyen el regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona Alfred Bosch, el secretari general de Treball de la Generalitat Josep Ginesta i l’historiador Andreu Pujol. Fachin ha relatat, a través d’un blog, com va ser la visita. Junqueras està més prim, és el primer impacte per a ells. No els deixen introduir a la sala ni paper ni bolígrafs. Tampoc telèfons mòbils ni rellotges.

Autor: Albano-Dante Fachin

Diumenge a la tarda. Escric aquest article des del sofà de casa meva rodejat de dos dels meus quatre gats. Des de les altres habitacions m’arriba la remor de la resta dels habitants de la casa: un nen imprimint un treball escolar per demà, dilluns, un altre practicant una escala de guitarra i la meva companya ordenant papers i documents per la setmana. Des del carrer arriben, esmorteïts, els cops de destral del veí, que es prepara perquè ha sentit a la tele que farà fred els propers dies a Catalunya. Molt fred. El sol va baixant i jo em poso a intentar escriure sobre la meva visita, ahir, a Oriol Junqueras, que fa més de quatre mesos que el tenen tancat a una presó a Estremera. Al Centre Penitenciari Madrid VII.

S’han escrit ja uns quants articles relatant les visites que molts de nosaltres hem fet a les diferents presons on estan tancats els Jordis, Quim Forn i Oriol Junqueras. Els més punyents, els que tenen com a protagonistes a les seves famílies i que ens deixen imatges doloroses de parelles, nens, pares i mares separats per un vidre gruixut i centenars de quilòmetres. A aquests se sumen els articles escrits per amics, companys de militància, periodistes i persones en general que han tingut la tràgica sort de poder arrencar uns pocs minuts a l’aïllament que es vol imposar als presos. Tot plegat, tots aquests articles, van conformant un corpus escrit que a mesura que se sumen els dies d’ignomínia, es va convertint en un gènere periodístic en si mateix: l’intent d’escriure per restar quilòmetres a la distància entre els presos i la seva gent, un intent d’escurçar els centímetres de vidre verdós gruixut a través dels quals s’intenta transmetre afecció, força i escalfor d’una banda a l’altre.

Dijous vaig anunciar en un tuit que aniria a veure Junqueras a Estremera. Centenars, potser milers de persones coincidien: “envia’ls-hi una abraçada”. Doncs no ha pogut ser. Aquest seria un plànol esquemàtic de la situació:

Els visitants esperem en una sala a què s’obri la porta que dóna pas als cubicles. Allà hi som totes les persones que venim a veure als “interns”, segons el llenguatge carcerari. Ahir érem un grup d’unes 12 persones per veure 5 o 6 presos. Cada pres té assignat un dels habitacles, que estan numerats. Així, quan s’obre la porta, un funcionari via intèrfon informa: “Junqueras, 1 / García, 2 / Smith, 3… I llavors, presos per una banda i visitants per una altra comencem a recórrer el camí fins al cubicle assignat. Els que anem a visitar l’Oriol som quatre: l’Alfred Bosch, l’Andreu Pujol, en Josep Ginesta i jo. Només hi ha dues cadires. Al llarg dels següents minuts ens tornarem per seure.

No podré fer arribar cap “abraçada” de les que la gent em va encomanar. El primer gest, tot i que esperat i mil vegades vist al cinema és el mateix: posar la mà al vidre. Ho fem nosaltres quatre amb l’Oriol, un per un. Un gest que sembla universal. Pels vidres del costat es veu com l’escena es repeteix a tots els habitacles, independentment de l’edat o la nacionalitat dels ocupants de cada cubicle. Els que arribem a visitar volem “tocar” la persona que anem a veure. Els que hi són allà potser amb més ganes. L’Oriol ens explica que una de les coses que es troben a faltar és el contacte físic. Els que estem fora no ho pensem mai això: ens passem el dia donant-nos la mà, saludant-nos amb dos petons o donant-nos ànim o “records” amb un copet a l’esquena… Ho fem amb la família, amb els amics, en una reunió de feina, quan anem a buscar un encàrrec o fins i tot a la porta de l’escola quan passa un company de classe del nostre fill i el despentinem a tall de salutació. Tot allò allà s’atura. La privació de llibertat i la privació de petits gestos d’humanitat quotidiana.

Els primers minuts per mi són durs. L’última vegada que havia parlat amb l’Oriol va ser al Parlament, poc abans del 27O. Ell era Vicepresident i jo diputat de l’Onzena Legislatura. Què li podia dir? Efectivament, temes no falten: la situació al Parlament, els últims esdeveniments judicials, la situació política general, allò que passa al carrer, la imminent visita de Felipe de Borbón. Qualsevol que hagi parlat alguna vegada amb Oriol Junqueras sap que el perill que no flueixi la conversa és inexistent. Però allà, pels que anem, pels que portem dies pensant com aprofitar aquells minuts, la cosa no és fàcil. Ens conjurem per entrar amb bona cara, per “no fer el ploricó”, però és difcíl. Quan arribes al cubicle portes prop d’una hora a la presó. Al llarg d’aquella hora has vist prou barrots, arcs de seguretat, tanques i filferros caragolats al seu damunt, que entrar al cubicle com qui entra a un despatx qualsevol es converteix en tasca gairebé impossible. Tristor i també ràbia. Intentem mantenir -jo crec que amb poc èxit- la compostura de naturalitat i després del gest de les mans i els vidres, Oriol s’encarrega. Coneix el lloc i l’entorn no ha pogut amb la seva capacitat de fer que una conversa funcioni. Al cap de pocs minuts ja estem tots cinc parlant. Sense dubte la situació no deixa de ser anormal. El pres ha de parlar agafant un tub de telèfon, com els d’abans i això fa que sempre tinguis una mà ocupada. Sembla una ximpleria però no ho és. Normalment quan parles per telèfon amb algú no fas l’intent de gesticular, perquè saps que l’altra persona no et veu. Però allà es barreja telèfon i visió. En diversos moments de la conversa l’Oriol té necessitat de fer una gesticulació amb les dues mans i ha de deixar el tub del telèfon sobre la taula i fer el gest… però llavors deixem d’escoltar. Ell sembla que ho té controlat i per això, mentre fa el gest, vocalitza i ens obliga a llegir els llavis. En un parell d’ocasions no entenem i ell torna a agafar el telèfon, parla i el torna a deixar anar per fer un gest. De fons, les converses dels cubicles del costat que es colen a la nostra. Al llarg dels minuts el volum va pujant amb un intent de traspassar el vidre, la distància, com un intent de suplir la manca de contacte amb la veu, que hi ha qui diu, pot ser una carícia.

Jo havia llegit en algun lloc que s’havia aprimat. En confirma que ha perdut 9 quilos i em confirma que se sent bé. Té bon color, està una mica moreno. Els passejos pel patí. Ens explica que juga a tenis (tot i que ell és l’únic a qui no deixen tenir raqueta), que Quim Forn (a qui no vam poder veure) es defensa bastant bé perquè hi havia jugat a la joventut i que, malgrat les peticions, a ell no el deixen anar a Missa. Sembla, però, avui el deixarien anar.

Els quaranta minuts s’esgoten ràpid i, sense previ avís l’intèrfon deixa de transmetre la veu de l’Oriol. Durant 3 o 4 segons ell segueix parlant pel telèfon fins que l’avisem -amb gestos- que ja no el sentim. Un altre cop les mans al vidre, un darrere l’altre. I hem d’anar passant, i ens anem allunyant sense perdre el contacte visual fins que torna a haver-hi massa portes, massa barrots, massa vidre i massa murs.

Comencem a desfer el camí: un altre cop les portes (sempre es tanca la que deixes darrere abans que s’obri la que tens davant). Un altre cop els escàners, la presa digital electrònica, creuar el pati de murs alts, coronats amb filferros i sota la mirada d’una torre immensa, un panòptic d’estil aeroportuari en un lloc que talla les ales. Recuperem els mòbils, els rellotges, els bolis i els papers (tampoc es poden portar bolis ni papers) i ja estem al carrer i la consciència que els barrots, els murs i els filferros compleixen la seva funció. Oriol Junqueras, líder d’ERC, candidat votat per prop d’un milió de persones i que sempre ha parlat del pacifisme radical com a única manera de fer política, no pot sortir. El tenen allà tancat. Els barrots, els murs i els filferros i una democràcia que se cae a trozos, entre represión, censura e imposición.

El filòsof francès Michel Foucault explicava a “Vigilar i castigar. Naixement d’una presó.” que “el càstig no es pot concebre com una venjança sinó que es justifica a partir de la defensa de la societat i de la seva utilitat per al cos social” Però per més que les teles del règim i els seus portaveus, els partits al servei d’un stato quo insostenible i la fabricació judicial d’una realitat paral·lela no podran continuar trobant justificació. Cada dia que passen els presos polítics a la presó, la societat catalana no se sent defensada sinó atacada i la utilitat que justifica el tancament es desfà entre aquells que -més o menys d’acord amb Oriol Junqueres- no estem disposats a acceptar el càstig. I cada dia que passa som més. Perquè al càstig als presos hi ha un càstig a una societat i aquesta societat no hi cap dintre els murs, els barrots i els filferros.

Ja s’ha fet de nit. Ara si els meus quatre gats comencem a fer-me saber que s’apropa l’hora de sopar. El veí ja ha encès el foc i milions de famílies deixen enrere un altre cap de setmana amb la plena consciència que vivim temps excepcionalment intolerables. Als carrers de Barcelona i davant tots els mitjans de comunicació del món, la gent deixa clar a Felipe de Borbón i a tot el que ell representa que els seus murs són cada cop més prims i que els seus barrots seran inútils. Passa-ho.

Fuente: Fot-li Pou

Comentaris

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aneu a la barra d'eines