Press "Enter" to skip to content

Perón i Puigdemont, exiliats i proscrits, lliçons de la história.

Argentina 1972, la dictadura Del general Lanusse, es troba agonitzant. Ha tingut que encaixar derrota rere derrota, polítiques, militars i socials.
L’economia s’enfonsa per enèsima vegada i els salaris estan a nivells de pobresa mai vistes al rebost del mon.
Un govern militar, que no havia aconseguit doblegar el moviment popular que tenia com a líder al també militar, Juan Domingo Perón. Aleshores exiliat en Madrid.
Les classes dirigents van veure que la onada revolucionaria del 68 podia arrelar a l’Argentina, així que van optar per el que consideraven el mal menor, convocar a eleccions però prohibint la candidatura del Gral. Perón.
La formula va consistir en posar una data, el 25 d’agost de 1973: tots els candidats havien d’estar en el país.
Es tractava d’humiliar a Perón i controlar el seu hipotètic govern.
Perón no va dubtar ni un moment: va nomenar un ex diputat totalment lleial, l’odontòleg Hèctor José Campora, com a candidat.

CAMPORA AL GOVERN, PERON AL PODER….
El “General” como se’l deia popularment, va posar en marxa un Front nomenat FREJULI, FRENTE JUSTICIALISTA DE LIBERACIÓN, incorporant a partits menors i donar una imatge progressista i el que avui es diria “ transversal”…
El FREJULI va fer una campanya per les eleccions de l’onze de març de 1973 molt senzilla: Campora al Govern, Perón al poder.
El programa era intranscendent i dictat des de Madrid, la presencia de Perón després de 18 anys d’exili, darrere de la llista de Campora era prou com per guanyar.

Campora va aconseguir el 49.5 dels vots, amb el sistema electoral argentí que es de vot obligatori.
Perón sabia i ho va demostrar, que la única forma de recuperar el govern era no passar per l’adreçador de les condicions imposades per la dictadura.
També, la única forma de tornar al govern, era, precisament, designar un candidat que formés un executiu tàctic, i Perón es reservava la direcció estratègica.

ELECCIONS IL·LEGITIMES I IMPOSADES.
Les eleccions de l’onze de març de 1973, va significar la recuperació de les institucions de la República.

El breu govern de Campora va estar marcat per la permanent mobilització dels sectors populars.
La gent ocupaven les fàbriques, universitats i edificis oficials, per garantir el control civil i fer fora de les institucions als funcionaris imposats per la dictadura.

Va ser aquest moviment popular el que va garantir la recuperació legal dels sectors mes importants del país, especialment les universitats, a on s’havia imposat una censura i persecució dels millors científics i professors i de qualsevol activitat democràtica.
Era el resultat d’acceptar unes eleccions il·legítimes i manipulades, imposades per una dictadura assassina i repressora, Perón i els sectors populars, tampoc van defugir la contesa electoral, malgrat que fossin il·legals.

RETORN AL PODER DE L’EXILIAT
Campora va renunciar per forçar noves eleccions, ara si legals i del tot legitimes, i així permetre la candidatura del ja envellit General Perón.
El 12 d’octubre de 1973, triomfa la formula Perón – Isabelita (tercera muller del líder).
Aquesta va ser la clau de volta de tota la situació: la mobilització i organització popular i un govern tàctic a Buenos Aires i un altre estratègic a Madrid.

PERÓN I PUIGDEMONT
Cap situació històrica potser aplicada mecànicament a un altre, però si que es poden extreure experiències i lliçons.
Puigdemont no es el primer líder polític a l’exili, i no es l’únic català. Macià, Companys, Irla i Tarradellas, per nomenar els del segle XX son els anteriors.

Tampoc es Puigdemont l’únic mandatari que va assumir des de l’exterior, De Gaulle va assumir des de Gran Bretanya, però en un context bèl·lic, es podria argumentar, després la seva autoritat no es va discutir i va re fundar la República francesa.
La opció de Fulano o Mengana al govern, Puigdemont al poder, no es una formula nova, mes encara amb els recursos tecnològics actuals.

Un govern a Waterloo, que faci l’estratègia i l’acció exterior, desafiant de forma executiva l’autoritat de l’estat enemic, i honorant els resultats del referèndum i del 21-D, es la única forma de que Puigdemont sigui president. I de no agenollar-nos davant l’Estat enemic i el 155.

I un executiu tàctic i tècnic (que no es el mateix) administrant la Generalitat i les institucions, prenent mesures que puguin ser defensades al carrer, fins a posar a l’estat enemic contra les cordes i derrotar-lo, controlant el territori, les infraestructures i foragitant les forces d’ocupació i els seus funcionaris.

Tot aquest escenari te un protagonista principal: posar en marxa des d’abaix el procés constituent, a nivell de les viles, ciutats, empreses, associacions, sindicats, escoles i universitats, etc.
Aquest relat històric, el publico per donar suport, humilment i de forma personal, a una sortida immediata al bloqueig actual.

Perquè els antecedents estan en les hemeroteques i el factor clau el sabem tots, la mobilització creixent i radicalitzada del moviment independentista, inclosa la tan esmentada i mai posada en marxa de l’ampliació de la base social dels republicans.

Diego Arcos

Arbúcies, febrer de 2018

Comentaris

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.