Press "Enter" to skip to content

Duríssim article d’un diari Suís : Els catalans estan tan aferrats a la idea de la República com els espanyols a la Dictadura.

A l’article “CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE” explica les principals diferències entre catalans i espanyols i perquè cada regió es comporta d’una manera o altra.

Text íntegre de l’article

Catalunya, la ignomínia està en marxa!

Si un volgués descriure d’un cop el caràcter de l’espanyol, quin seria?

Si s’hagués de destacar d’un sol traç el caràcter espanyol, quin seria? Fonamentalment l’espanyol és a l’inconscient col·lectiu, com aquell que va esclafar les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer, un militar orgullós de les seves batalles. De tota manera, l’espanyol, al seu entendre, no ha conegut mai una derrota. Alguns contratemps com a màxim. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer que troba la seva raó de ser amb l’enfrontament, l’aniquilació de l’altre i la humiliació d’aquell a qui a sotmès. Que aquest sigui un home, un toro o un molí, és indiferent. Ha vençut, és fort i valent! Que el combat fos desigual, ridícul o burlesc li importa poc. El seu objectiu és demostrar el seu valor rebaixant a qui ha abatut. I si perd una batalla? Esborra l’esdeveniment de la seva memòria i de la història. L’espanyol és un personatge sorgit de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en particular. Però la regió que correspon millor a aquesta descripció és la Castella històrica, o el govern de Madrid. D’allà prové aquesta pestilent olor de testosterona. Si més no hi ha una costant destacable : Castro era gallec, Franco era gallec, Rajoy és gallec, Hitler … Ah no, ell no! Ell era austríac. ‘Hispania’ són els països del ponen com deien els romans. Seria doncs un país on cal viure sotmès? (Es tracta d’un joc de paraules. En francès, el país del capvespre es diu: “el país on el sol s’estira”. En francès, algú que “s’estira” és algú que confessa o que es sotmet. Així, Hispania, on el sol s’estira seria el país on cal viure sotmès?)

I el català qui és?

La seva herència històrica en fa d’ell un negociant. El fenici, el venecià de la península ibèrica. D’entrada perquè el seu dret envers l’herència l’ha forçat en aquest sentit : el dret de ‘l’hereu’, són únicament els fills grans els que hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als altres fills a instal·lar-se a la ciutat i esdevenir burgesos. És a partir d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es densifica a Catalunya. Quan Castella obre el monopoli comercial amb les Amèriques a finals del segle 18, Catalunya està a punt: és l’explosió econòmica. A més, el decret de Felip V prohibint als catalans fer política no fa més que reforçar aquesta activitat econòmica i intel·lectual. Catalunya ha estat una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris provinents de tota la conca mediterrània fan aviat d’aquesta regió un refugi de pau per a molts pobles. Aquesta barreja i les migracions són part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. A títol d’exemple: durant la Inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de Barcelona.
Llavors com fer coexistir dues societats, dues mentalitats tant diametralment oposades? Una jeràrquica i absolutista, on el poble tem el poder i es conforma amb les regles, que no ha viscut la Revolució industrial, que va dirigir la contra-reforma ignorant el Segle de les llums. I l’altre composada per comerciants, artesans i joglars, on el poder és pactat, que ha viscut la revolució del mercat i després la Revolució industrial, que ha practicat la tolerància, estimulat la innovació i que ha fet de la democràcia una realitat natural i compartida.

El què passa avui a Catalunya és el malson del conqueridor: el poble al què intenta sotmetre, resisteix i rebutja passar sota el jou. Llavors, intenta aplicar a l’insubmís tècniques que coneix i que funcionen per ell mateix: aplicar violència i humiliació.

La humiliació …

Erigida com una institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.. Aquesta violència hipòcrita, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per l’Estat i al mateix temps legalitzada per l’Estat. D’aquesta forma s’autoritza als mitjans, als polítics, a la gent del carrer a intimidar, insultar i menysprear els catalans. Com en ple franquisme, època beneïda per l’actual govern atès que permetia a cadascú menysprear i oprimir a l’altre de manera legal, diàriament. Comportar-se pel que fa al que ha de sotmetre’s a la més menyspreant condescendència. A la manera del racisme més brut.

Ho sabien ? Durant el període franquista, les altres llengües estaven prohibides. Quan una persona parlava una de les llengües prohibides, català, euskera, gallec, era reprimit de la forma més dura: “Háblame en cristiano!” Exemple per mostrar la diferència entre el conqueridor i el bàrbar, Avui torna a ser el mateix.

Avui aquest tipus de comportament està novament permès. Segons Ramon Blázquez, una allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de l’article 155 estava programada pel govern. És persistent i violenta a la premsa, especialment a la televisió i xarxes socials. Fins i tot al País basc, durant els episodis més violents del terrorisme no van sofrir tals vexacions, humiliacions, insults, desqualificacions i ultratges.

Hi ha dues cares d’aquest torrent d’ignomínies: la primera és frontal i primària. Consisteix en l’insult i el menyspreu públic quan Ana Rosa Quintana tracta en directe al Vicepresident del Govern català, Oriol Junqueras de “gilipollas” o quan Eduardo Inda qualifica en directe ala televisió el President del govern català, Carles Puigdemont de “merda”. A tot això s’hi afegeix la dubtosa qualitat de tots els que intervenen als diferents grups de debat o d’entreteniment que s’avoquen a una veritable cursa d’insult i ignomínia.

La segona cara d’aquesta reprovació pública, i potser és la pitjor, és la manipulació mediàtica. Feixugament orquestrada a la premsa, els articles d’opinió, les editorials i exportada extensament a totes les agències de premsa, De forma coordinada, el repertori anti-català és força unànime en els termes emprats; desafiament independentista, referèndum il·legal, cop d’estat, covards, adoctrinament contra el govern central, … La violència dels atacs, la manera enfrontada de llançar les mentides i la permissivitat de les autoritats front a aquesta situació, digna de desencadenar nombroses causes penal per difamació, mostra fins a quin punt el govern dels Hidalgos de Madrid està decidit a enfonsar en el menyspreu i la humiliació al poble català sense cap límit ètic.
Front a aquesta voluntat medieval de fer perdre l’honor a l’enemic, es reconeix la impotència i la feblesa del govern espanyol. Mentre fa tot el possible per aixafar el poble català humiliant-lo, no és conscient que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són obstinats, prudents i resistents. Fa tres-cents anys que l’espanyol intenta contenir-los per la força, però és inevitable: Catalunya serà independent o no serà. Els catalans estan lligats a la idea de república com a mínim tant com els espanyols ho estan a la de dictadura.

Els catalans saben, i sobretot senten molt profundament a la seva ànima, que la seva salut és la independència. Que ells no podran viure a Espanya atès que el seu govern els tractarà sempre com una colònia. Els catalans saben que un dia viuran, ells o els seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors democràtics i de respecte amb tots aquells que voldran ser catalans.

I els espanyols també ho saben …

Versión Castellana

Gabriel Laflèche
Fuente: CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHEGabriel Laflèche

Comentaris

15 Comments

  1. Anònim Anònim 21 de març de 2018

    D’acord en el que diu Daniel Miragall

  2. Pudentet Pudentet 21 de març de 2018

    Excel.lent comentari. Perfecte.

  3. Anònim Anònim 21 de març de 2018

    Mi máxima admiración y reconocimiento por ser capaz de expresar lo q sentimos una gran parte de catalanes tanto por nacimiento como por adopción.

  4. Jaume Jaume 22 de març de 2018

    Temps al temps. A partir de les terceres generacions d’emigrants estan totalment adaptats i integrats a Catalunya. La ràbia més grossa que tenen els emigrants espanyols , es que allà no els acepten pq diuen que són catalans, i aquí no si troben bé pq no s’han integrat be, segurament pq no han volgut apendra l’idioma i es senten estrangers

  5. Andrea Andrea 23 de març de 2018

    ¿En qué periódico suizo se encuentra este articulo? Debe tener un nombre, un website, una existencia propia.

    • Anònim Anònim 29 de març de 2018

      Si jo ho he trobat tu també ho pots fer o sie que comença a treballar. Una pista està amb francès

  6. Elisa Elisa 23 de març de 2018

    No es pot descriure millor! Potser ja es hora de que deixem d’anar amb el lliri a la má, esta molt clar que no tenim res en comú!

  7. Anònim Anònim 24 de març de 2018

    A mí me da l mismo ser catalán que japonés l que me importa es mi casa mi familia y mi economía hay gente chunga y gente buena en todos los rincones de el mundo. Anónimo.

  8. Anònim Anònim 24 de març de 2018

    Me ha ido muy bien en Cataluña, y no soy un piojo resucitado, soy muy trabajadora e inteligente. Apa adeudo. Anónimo.

  9. Roserv Roserv 25 de març de 2018

    Soc catatalana. De sota rell. Es el meu pais estimat. Me volen pendre el govern espanyol, la meva identitat.la meva idea política. No podran. M hrn empronoran. Pero la meva estimasio. No la prendran. Mai

  10. Josep jorba estrada Josep jorba estrada 28 de març de 2018

    Aquest article d’en Gabriel Laflèche es fantastic
    no s’aparta ni un milimetre d la realitat,
    soc gran pero tinc la esperança d que ho aconseguirem visca la Catalunya justa,solidaria,
    fraternal, i lliiura…

  11. Albert Albert 29 de març de 2018

    Acabo de llegir els comentaris que fan els que han llegit la versió espanyola d’aquest magnífic article, i m’he quedat parat de veure que la descripció que fa l’articulista de la manera de ser dels espanyols, queda perfectament contrastada amb les seves respostes tan rabioses i insultants. Després he llegit els comentaris dels catalans i m’he sentit orgullós de pertànyer a aquest poble tranquil i respectuós. Gràcies Catalunya!

  12. Anònim Anònim 2 d'abril de 2018

    Los Nacionalismos se surten de ignorancia y complejos. Hasta Tarradellas lo decía, refiriéndonse a éllos como pueblerinos.
    Hay que viajar más.

  13. Guillermo Guillermo 3 d'abril de 2018

    Tot i que hi han excepcions i molts castellans no tenent aquests trets imperialistes i alguns catalans sí , es ben cert que hi han uns fets històrics i un tarannà molt difetent entre les dues cultures que fan que efectivament hi hagin diferencies genèriques molt remarcables, com diu aquest article. Al respecte us recomano un llibre que jo mateix vaig recomenar en aquesta carta que em van publicar al Punt Avui i altres diaris. Una carta que tot i que fa uns anys que la vaig escriure crec que segueix molt vigent.
    http://www.elpuntavui.cat/article/7-vista/23-lectorescriu/807813-lque-cal-saber-de-catalunya.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.